La casa del nen.

Aquest va ser el primer nom que li va posar Montessori a la primera ecsola que va crear. Un nom força ideal per introduïr al nen en un lloc nou, fen-lo sentir, ja des de bon principi amb aquest nom, en un lloc semblant al de casa. Un lloc fet per al nen, on tingui les seves coses a l'avast, que hi pugui accedir amb llibertat, que adquireixi autonomia amb exercixis d'auto-aprenentatge i auto-correció, etc. Massa vegades, les coses estan fetes per als adults, i aquests, (m'incloc) solen pensar que som qui donarem resposta a tot, de vegades tenim massa poca concepció del potencial que pot arribar a tenir un nen. Però la senyora Montessori m'haurà de disculpar: estic d'acord amb totes les característiques que he epxlicat anteriorment, però... De vegades, els nanos necessiten una pauta, i una figura a seguir. No tots els infants poden assolir uns determinats objectius amb una sola pràctica. Hi ha nens, que tots sols poden arribar a descobrir i aprendre-ho tot ells sols; però d'altres necessiten una figura que els guiï i els situi en determinades circumstàncies. 

Pensant-ho d'aquesta manera, els mestres hauriem de ser tan flexibles en qüestions metodològiques, com els xiclets que mengen els nostres infants.