Un ventall de visions

Bona tarda!

Ara mateix estic a l'aula d'informàtica de la meva facultat, aprofitant unes hores lliures per avançar feina. Com agraeixo aquestes hores!

El cert, és que m'agradaria tornar a repetir la sortida d'ahir a la tarda amb els meus companys. Vam anar al cosmocaixa, a una entrega de premis que feia el nostra professor de TIC, en Miquel Àngel. La veritat és que a part de passar una molt bona estona entre rialles i cervesa amb els companys de seminari, vaig poder adonar-me de tot el ventall d'institucions que es dediquen a la recerca de noves tecnologies o de la perfecció d'alguns programes dedicats a l'educació. No sóc gaire amiga de les tecnologies, abans d'entendre-les ja les hi he fotut una bona patacada. Però m'he adonat, que el progrés é sinevitable, i que tard o d'hora hauré de fer una "tregua" amb les noves tecnologies al menys, poer tenir entre elles i jo, una bona relació. Els nens pel que es veu, estan molt més motivats amb aquestes novetats, amb l'escola activa... qui sóc jo per frenar el progrés a la meva futura aula? Hauré de ser exemple pels meus infants, haig de començar ja!

Per cert, molta cuina innovadora, però on hi hagi un bon tall de truita de patates que surti del mig l'alberginia aquella escanyolida!

Primera experiència com a futura professora

Sempre m'he considerat una persona molt extrovertida i amb força falicitat per a la comunicació amb els altres. Mai m'ha suposat un gran efsorç haver de fer presentacions, o explicar davant de molta gent alguna cosa. Per dir-ho d'alguna manera, el que per a algunes persones suposa una calvàrie, per mi suposa estar a la "meva salsa".

Avui m'he sorprès. A la classe de psicologia, m'ha tocat epxlicar juntament amb el meu grup, una de les lectures del temari: Els vincles afectius. Estava tot molt ben preparat, assejat, i consolidat, només havia de sortir, fer la meva explicació i tornar a seure tan tranquil·lament com sempre he fet. Mare meva, quin tip de riure que m'he fet quan he arribat a casa! Per la meva sorpresa, he sortit al mig de la classe temblorosa com si fos un flam, i aquesta "labia" que sempre he tingut, s'ha quedat en una pausa silenciosa i una mica incòmode. M'he quedat en blanc!!! M'he entravancat força, he llegit massa, i potser si la policia m'hagués escoltat m'hagués multat per excés de velocitat!

He tornat a la meva cadira una mica confosa, pensant: - On t'has deixat a la Judith? Nervis, heu tingut 19 anys per aparèixer i justament avui m'heu fet la mala passada?-  No m'ho he près malament, al contrari; m'ha servit per adonar-me que haig d'aprendre molt, i el que sempre m'ha semblat fàcil ara es torna un repte, una motivació! Més que desilusionar-me, m'ha fet treure aquella rialleta que tots tenim, i que moltes vegades ho associem amb una frase semblant a aquesta: - Si? pues ara veuràs!-

Per tant, a posar-se les piles i a menjar-se totes les dificultats que es posin al davant!

El camino

Adelante la verdadera luz
que nunca te ha cegado,
porque jamás la descubriste, aunque la ansiaras.
Detrás, no mires, una senda cortada por nostalgias
y escombros derribados de la ruina que fuiste.
¡No mires! ¡Edifícate a ti mismo lejos de las sombras!
No te rompas de nuevo. No te rompas,
que el cierzo salvaje de tu amor no te destruya.
Planta fuerte y estructura tu vida desde abajo
porque aún puedes.
Afronta cada día como un reto que puedes superar.
Quiere...
¡Quiérete a ti mismo como si fueras otro,
porque quizá no te conoces!
¡Acumula, para ti, un poco de la energía que derrochas;
echa a andar y arroja esos fármacos!
Al final del camino encontrarás
a los seres perdidos durante el trayecto,
no pienses tanto en ellos:
Van contigo siempre, pero no les descubras.
¡Descúbrete tú y ámate entero!




Aquest poema l'he trobat a la web i m'ha semblat una bona manera per donar-me ànims a mi mateixa i a tots els que amb mi inicien una carrera o qualsevol altre projecte.  4 anys de treball intens i dur, a canvi d'una vida plena dels sabors que més agradin.